El descobriment del jaciment
El jaciment de La Pedrera rep el seu nom de l’activitat d’extracció de pedra litogràfica que va tenir lloc al tombar dels segles XIX al XX. De fet, el nom geològic i/o paleontològic del jaciment és “ Calcàries litogràfiques amb plantes i vertebrats de la Pedrera de Rúbies”. Està situat a la serra del Montsec de Meià, a l’anomenat turó de Cabrera, a prop del poble abandonat de Rúbies (municipi de Camarasa) i de Santa Maria de Meià (municipi de Vilanova de Meià).
Aquest jaciment va ser descobert per l’enginyer de mines Lluís Marià Vidal i Carreres que havia estudiat el 1875 la serra del Montsec i que coneixia amb molt detall les diverses roques, capes i formacions geològiques de la mateixa. Es va començar a explotar de forma comercial els primers mesos de 1898.
El document més antic que parla de la Pedrera de Meià ens informa que aquesta fou cedida a cens emfitèutic a Josep Palmada i Guitart, mitjançant subhasta pública celebrada a l’Ajuntament de Santa Maria de Meià (aleshores poble de 474 habitants i cap del seu municipi), el 15 de desembre de 1897. Van fer-ne l’escriptura notarial el 18 de gener de 1898. El cens emfitèutic s’otorgava per cinquanta anys i l’Ajuntament es reservava el domini directe de la finca. La subhasta era oberta a tothom i al millor postor. Palmada oferí en la subhasta 1.525 pessetes per la pedrera i 183 pessetes pel cens anual d’emfiteusi.
La sessió de la subhasta no va ser pacífica, ja que entre els presents hi havia oferiments econòmics superiors als que feia Palmada, però havien estat desestimats per no complir les condicions de la subhasta. Concretament Bonaventura Salud, en nom del terratinent de Vilanova de Meià, Emili Castejón Mestres, oferia un preu superior pel cens emfitèutic, però no complia els requisits i fou desestimat. Tot i les protestes, l’alcalde de Santa Maria de Meià, Pere Rocaspana i Farriol, va adjudicar la pedrera a Josep Palmada. La superfície atorgada era de quaranta mil metres quadrats de terreny i estava obligat per les condicions de la subhasta a obrir o arranjar camí des de la pedrera fins a Vilanova de Meià, passant per Santa Maria. Palmada va prendre possessió personal a peu de finca de la pedrera davant de l’alcalde i altres testimonis el 19 de gener de 1898.
El pas de la Cabroa
Per posar en marxa l’empresa, van obrir un camí de carro que baixava des de prop de Rúbies fins a la pedrera, dissenyant un traçat en ziga-zaga amb giravolts molt angulosos fins a arribar al jaciment. Des de Rúbies, el camí baixa cap a Santa Maria pel perillós paratge de la Cabroa. Les obres d’aquesta pista les dirigia Miquel Escolà, conegut com “Miquel de la Pedrera”. Com que el lloc de l’extracció de la pedra estava molt allunyat dels pobles més propers, es van construir a peu de cantera sis casetes on feien estada els obrers.
Inici i final dels treballs
El jaciment es començà a explotar comercialment els primers mesos de 1898.
Les lloses extretes es transportaven amb carros que baixaven per la Cabroa i no es podien carregar gaire perquè el camí era estret, pendent i molt perillós. Aquests carros, fins més enllà de la Cabroa eren arrossegats per bous, ja que per la seva potència i el desplaçament més lent minimitzaven el perill. En arribar al camí més bo, els bous eren canviats per matxos que baixaven els carros fins a Santa Maria de Meià. Des d’aquí, les lloses es baixaven també en carros fins a l’estació de ferrocarril de Tàrrega, situada a 44 km. Des d’allí, les pedres litogràfiques es transportaven a Barcelona a un magatzem del carrer Aribau on es dipositaven, per distribuir-les per les diferents impremtes.
El 2 de juliol de 1903 es va constituir la societat anònima Calizas Litográficas S.A. amb domicili a Barcelona i un capital social d’1.500.000 pessetes, repartit en tres mil accions de 500 pessetes cadascuna. El president de la societat era Lluís Marià Vidal i el director gerent Josep Palmada, contractista d’obres barceloní que ja dirigia els treballs d’extracció. Aquestes lloses litogràfiques havien de competir amb les que s’importaven del conegut jaciment de Snolhofen (Baviera, Alemanya) i del de Cerin (Ain, França).
Segons algunes fonts, l’extracció comercial de les lloses litogràfiques va acabar l’any 1913 (Vidal 1915, pag. 23). En una conferència que el mateix Vidal va pronunciar el 1917 sobre la geologia del Montsec a la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona, exposa l’error del negoci de les calcàries litogràfiques del Montsec, per haver instal·lat a Barcelona els tallers de tractament de les lloses, en comptes d’haver-ho fet al peu de la mateixa pedrera, tal com es feia a Solnhofen, la qual cosa encaria notablement els costos. Malgrat això, Vidal, considerava encara rendible el negoci no solament per les lloses litogràfiques, sinó també com a material de construcció i pels tresors paleontològics que s’hi trobaven. Acabada l’explotació comercial del jaciment, també s’acabaren les grans troballes de fòssils i la Pedrera de Meià va quedar força oblidada.
Després de la mort de Lluís Marià Vidal el 1922 i l’atzucac de la Guerra Civil, la Pedrera va caure en un oblit generalitzat. Durant el 1938, en plena Guerra Civil i quan el front nacional arribà a la Noguera Pallaresa, la Pedrera formà part del cap de pont de l’exèrcit insurrecte de la Baronia de Sant Oïsme. Passada la guerra quan el país es començà a desvetllar de la foscor generada pel règim franquista, professionals i aficionats van anar redescobrint de nou la Pedrera de Meià.
Actualment la Pedrera es troba dins del terme municipal de Vilanova de Meià i històricament s’ha referit com a Pedrera de Santa Maria de Meyà i també com a Santa Maria de Meià.
Pel que fa a aquesta part més oriental de Montsec també ha rebut tant el nom de Montsec de Rúbies com el de Montsec de Meià, el més acceptat actualment i el que farem servir com a topònim per designar tant aquesta part oriental del Montsec com per designar la Pedrera.