La Serra del Montsec s’estén gairebé 40 quilòmetres entre les comarques de la Noguera, el Pallars Jussà i la Baixa Ribagorça i la seva història comença amb la formació de les roques que el componen, ara fa més de 200 milions d’anys (Ma).
Les formes i el relleu actual no sempre han estat les mateixes, de fet, gran part de les roques sedimentàries que formen aquesta serralada són d’origen marí, ja que on ara hi trobem els Pirineus hi havia una conca sedimentària, una depressió coberta pel mar.
Aquesta conca es va originar pel procés de fragmentació del supercontinent Pangea durant el Triàsic (fa uns 250 Ma) que va donar lloc a les plaques tectòniques europea i ibèrica, les quals es van anar separant al llarg d’una cicatriu d’una fractura prèvia anomenada Falla nordpirinenca. Aquest procés distensiu va propiciar una topografia cada cop més deprimida que, gradualment, anava quedant envaïda pel mar.
El mar del Pirineu
L’antic mar pirinenc limitava al nord amb les muntanyes del Massís de l’Aquitània i al sud per les del Massís de l’Ebre, ambdós avui desapareguts per l’erosió. Els rius que drenaven i erosionaven aquests massissos transportaven els sediments generats cap al mar pirinenc, en forma de graves, sorres, llims i argiles que es dipositaven en el seu fons.
Aquest materials, amb el pas del temps es transformaren en roca a través del procés de litificació, formant conglomerats, gresos o lutites.
Per altra banda, en aquest mar també es formaven roques d’origen biològic i químic. L’acumulació de restes esquelètiques de composició carbonàtica (com poden ser coralls o petxines) en zones amb abundant fauna marina dóna lloc a les roques calcàries i dolomies. Aquestes roques també es poden produir per precipitació química o per acumulació de fangs calcaris. Les roques de carbonat de calci o de magnesi acostumen a tenir tonalitats grisoses i s’observen molt bé al llarg vessant sud del Montsec.
Altrament, en les parts més somes i tranquil·les d’aquesta conca envaïda pel mar també s’hi formaren roques evaporítiques. Aquestes es produeixen per evaporació de l’aigua i la conseqüent precipitació de les sals, donant lloc a dipòsits de guixos i sals, entre altres.
Creixement del Montsec
Ara fa uns 85 milions d’anys, la dinàmica del mar pirinenc canvia. Els processos tectònics es modifiquen i es passa d’un règim de distensió a un de compressió: a partir d’aquest moment les plaques ibèrica i europea comencen a apropar-se i a xocar. Com a conseqüència, la zona on queda l’antiga Falla Nordpirinenca en aquesta conca, comença a emergir i aixecar-se. Les roques, que tot just s’estaven començant a formar al fons del mar, encara poc consolidades, es deformen i es fracturen, i neix el relleu del Pirineu.
Aquesta transició d’un moment de distensió (les plaques se separen) a un moment de compressió (les plaques s’apropen i xoquen) provoca canvis en la configuració de la conca, la qual queda restringida davant del relleu emergent i s’anomena conca d’avantpaís. Les conques d’avantpaís es formen pel xoc entre plaques on una d’elles se situa sobre de l’altra, donant lloc a fractures compressives i encavalcaments. El pes d’una massa de roca sobre l’altra deforma els materials inferiors i genera una zona deprimida davant de la serralada que s’està formant, i en aquest cas una conca al sud del Pirineu. Els moviments compressius i l’aixecament generen mantells de corriment, masses gegantines de roca que es desplacen cap el sud, es deformen i es munten uns sobre els altres, s’encavalquen. La Serra del Montsec forma la part frontal d’un d’aquests mantells.
Durant el Cretaci, el mantell de Bóixols-Sant Corneli (al Nord) encavalca el mantell del Montsec. Més endavant, durant el Paleogen segueixen els processos de deformació i, com una ona expansiva, el mantell del Montsec comença a alçar-se, encavalcar i a deformar el terreny que té al sud,contribuint a la posterior formació de les Serres Marginals. Els esforços tectònics del mantell de Bóixols-Sant Corneli sobre el Montsec condicionaren la forma còncava d’aquest últim, generant la Conca de Tremp, a l’esquena de la Serra del Montsec.
A finals de l’Oligocé, fa aproximadament uns 20 milions d’anys, els Pirineus deixen de créixer. S’atura l’aixecament de la serralada i l’erosió comença a esculpir el relleu actual, generant les impressionants cingleres del Montsec tal i com es poden observar avui. Per una comprensió més visual de la formació del Prepirineu, és recomanable observar amb atenció la figura següent, on es mostra un esquema, pas a pas, de la formació de la serralada. Aquesta interpretació és fruit d’estudis recents; tot i que encara hi ha molt per aprendre del Montsec.
El registre geològic del Montsec
Un cop descrita la gènesi del relleu actual, caldria conèixer quin registre geològic hi ha escrit a les parets del Montsec. El registre dels temps geològics el llegim mitjançant l’estratigrafia i la paleontologia, a través del tipus de roques presents, de la seva edat i dels fòssils que contenen.
Cal esmentar abans, però, que la sedimentació no és constant i en el transcurs dels temps hi ha etapes en les que es sedimenta material (es registra informació) i etapes en les que aquestes s’erosionen (s’esborra informació) o directament no hi ha sedimentació. Al Montsec trobem registrats només els períodes en què es van dipositar sediments i, per tant, no tots els temps geològics hi són registrats.
Els sediments més antics del Montsec daten de finals del Triàsic (K, Fig. 4). Són guixos, argiles i margues amb roques volcàniques (ofites). Els guixos i les argiles tenen un comportament plàstic quan es sotmeten a pressions i es considera que han estat els sediments que van actuar com a lubricant i van permetre que els materials del Montsec es desplacessin cap al sud fins a situar-se on els trobem avui. Per això, aquestes roques es troben molt malmeses i tan sols es conserven en punts concrets.
Per sobre d’aquests sediments descansen les roques del Juràssic que es composen a la part inferior de calcàries amb boles de carbonat càlcic (oòlits) (Fig. 4, L1) típiques d’ambients costaners d’aigües poc profundes. Per sobre, se situa un nivell de margues molt fossilífer (Margues de la masia Conill) que conté restes de braquiòpodes, crinoïdeus, cefalòpodes (com ammonits, belemnits, etc.) i bivalves (Fig. 4, L2) que corresponen a ambients d’un mar més profund que l’anterior. Les roques del Juràssic, culminen amb un nivell de dolomies, unes roques carbonàtiques que es componen majoritàriament de carbonat de magnesi i que també corresponen a un medi marí. Al Montsec presenta tonalitats grises i és la roca sobre la qual descansa l’ermita de la Pedra (Fig. 4, D).
Durant el Cretaci inferior, la separació entre la placa europea i la ibèrica proporcionà les condicions idònies per la formació de medis transicionals, és a dir, zones de costa, pantanoses i de llacs d’aigua dolça, amb un registre de calcàries i margues que contenen fòssils d’un tipus d’alga molt concret, els caròfits (Fig. 4, Ci). Cal remarcar les zones lacustres d’aigua dolça, ja que les roques que es formen en aquests llacs d’aigües tranquil·les i de certa profunditat són unes calcàries grises de gra molt fi De fet, la mida del gra és tan fina que clàssicament s’han utilitzat per la producció de planxes per l’art de la litografia i per tant reben el nom de calcàries litogràfiques. Contenen els fòssils en excepcional estat de preservació dels jaciments de La Pedrera de Meià i La Cabroa que us presentem en aquest portal. Entre aquests fòssils destaquen peixos, ocells, amfibis, insectes i gran quantitat de matèria vegetal com per exemple les montsequies, les primeres plantes amb flor de la història de la vida (amb el topònim del Montsec integrat al seu nom).
Durant el Cretaci superior l’erosió del massís de l’Ebre anava aportant el material que s’anava sedimentant al fons del mar pirinenc (Fig. 1). Les roques del Montsec registren la part més costanera d’aquest sistema. En ordre cronològic trobem primer les Calcàries de la Cova (Fig. 4, Cs1), un conjunt de nivells de calcària micrítica amb fòssils microscòpics (foraminífers) que vivien en aigües de poca fondària. El nivell inferior d’aquestes calcàries és el més continu i forma les calcàries de picons que es poden observar al barranc de Finestrelles. Els nivells superiors són més discontinus i contenen fòssils de rudistes, uns bivalves amb forma cònica i constructors d’esculls.
Sobre aquestes calcàries se situa un nivell margo-nodulós conegut com les Margues dels “Montsecs” cultivats (Fig. 4, Cs2). Aquesta unitat va canviant entre el Montsec de Meià i el de l’Estall; en el primer dominen els gresos i conglomerats i en el segon, aquests gresos es troben a la base i al sostre d’un paquet de margues amb gran quantitat de fòssils. Aquests sediments corresponen a la formació d’un delta al mar pirinenc amb aportacions del massís de l’Ebre situat al sud (Fig. 1). Entre els fòssils hi destaquen els coralls colonials i rudistes, però també s’hi troben coralls solitaris, braquiòpodes i foraminífers.
Quan van acabar les aportacions de sediments per part dels rius es va iniciar una nova dinàmica sedimentària on els organismes fixadors de carbonat càlcic van començar a formar roques calcàries que avui formen la cinglera més alta del Montsec (Fig. 4, Cs3).
Per sobre d’aquestes calcàries s’hi troben els gresos de l’extrem nord del Pas de Terradets o d’Isona (Fig. 4, Cs4), els quals corresponen a un nou cicle d’erosió del massís de l’Ebre que aportava els sediments al mar pirinenc i els dipositava en forma de deltes. Aquests gresos són els coneguts gresos de la Formació Areny que també afloren al nord de la Conca de Tremp i corresponen a ambients de costa on es troben nombroses restes de dinosaures. Així doncs, la sedimentació en aquests mars ve condicionada per moments d’erosió al continent, generant rius que transporten aigua “bruta” amb molt sediment,que es diposita en forma de gresos i altres materials, alternat amb moments de calma, on l’aport dels rius disminueix, les aigües són més “netes” i permeten que es desenvolupin els organismes fixadors de carbonat de calci que formen les calcàries.
A finals del Cretaci, el mar pirinenc es va reblint de sediment i els ambients marins passen gradualment a ambients continentals. Aquest reompliment, combinat amb una baixada del nivell del mar i l’aixecament dels Pirineus, provoca que la costa migri cap a l’oest marcant la fi del Cretaci i la seva era, el Mesozoic, amb uns sediments rogencs. Els sediments d’aquesta època representats al Montsec són conglomerats, gresos, pelites rogenques i calcàries amb estromatòlits a la part superior (un tipus d’algues verdes que generen estructures rocoses molt característiques) (Fig. 4, Ga). Aquests sediments, anomenats fàcies Garumnià, marquen el Maastrichtià, l’edat final del Cretaci d’on daten els fòssils de dinosaures extrets a banda i banda del Pirineu.
La següent era, el Cenozoic, s’inicia amb una pujada del nivell del mar que s’obre cap a l’oest i inunda les conques de Meià i Àger, al sud del Montsec, i la Conca de Tremp i Dellà al nord. En aquest moment el “proto-Montsec” ja treu el cap per sobre del mar i separa el mar pirinenc en dues conques individualitzades. El Montsec s’anirà erosionant i generant sediments que es dipositaran a les zones més deprimides. Al pont de la Passarel·la apareixen unes calcàries conegudes com les calcàries del Grup Àger que es caracteritzen per estar formades per alveolines (foraminífers) (Fig. 4, Ei1). Intercal·lats amb elles hi ha nivells de conglomerats, fruit de l’erosió del “proto-Montsec”.
Per sobre de les calcàries amb alveolines s’hi dipositaren sediments deltaics. El més antic i més espectacular exemple d’aquests sediments es troba a la Règola, a la vall d’Àger, en forma d’estructures d’estratificació mareal excepcionals (Fig. 4, Ei2). Aquest ambient costaner però, aviat va quedar inundat de nou, degut a una nova pujada del nivell del mar, com mostren els nivells d’argiles que s’observen a sobre (Fig. 4, Ei3): quan puja el nivell del mar, el poder erosiu i d’aport dels sediments dels rius disminueix.
Seguidament el nivell del mar va tornar a baixar, generant un nou delta sobre els llims i argiles esmentades. Aquest sistema deltaic és on s’assenta avui el poble d’Àger (Ei4). Està format per grans llentions de gres entremig de llims de tons blaus que s’han interpretat com a barres de sorra que lateralment es transformen en cordons litorals. Per sobre hi trobem nivells argilosos amb ostres i gasteròpodes d’aigües salades que marquen la mort del delta.
Una nova baixada del nivell del mar, ara fa 52 milions d’anys, provoca la formació de nous deltes, a la Vall d’Àger (Fig. 4, Ei5).
A finals de l’Eocè (fa uns 38 milions d’anys) s’incrementa dràsticament l’aixecament del Pirineu axial provocant l’establiment de torrents amb molt pendent i energia que aportaven grans quantitats de còdols, graves, sorres i llims que reblien les zones més deprimides situades al sud, i que avui trobem en forma de conglomerats. Al Montsec es troba registre d’aquests dipòsits als extrems E-W(Fig. 4, O).
Per acabar amb la història sedimentària, durant l’últim milió d’anys,cal dir que les valls situades al peu del Montsec van rebre les últimes pinzellades amb la deposició de graves anguloses provinents de despreniments i esllavissades posteriorment dipositades en forma de talussos, on actualment s’hi troben plantacions d’ametllers. També cal destacar els dipòsits de tova calcària (localment anomenada pedra tosca) associada a surgències d’aigua subterrània al llarg del riu Fred a Vilanova de Meià (Fig. 4, Q).
El resultat de la interacció inevitable de la dinàmica sedimentària lligada a la tectònica que aixeca muntanyes i als processos erosius que es generen és el que ha anat esculpint l’espectacular paisatge del que gaudeix aquesta zona.