Els estudis científics de Lluís Marià Vidal

Article principal Gómez y Alba, 1997

Paleobatrachus, l’inici dels estudis científics de la pedrera

La troballa de Paleobatrachus gaudryi devia haver tingut lloc el gener de l’any 1901 o, fins i tot, en èpoques anteriors. En Vidal va ser molt conscient de la importància d’aquesta peça, ja que en aquell moment les restes més antigues de granotes dataven de l’Eocè. Per aquest motiu va enviar una còpia en guix al Dr. Gaudry. En Gaudry va confirmar les sospites d’en Vidal, confirmant que es trobaven davant d’un anur. No obstant això, i adduint falta de temps, Gaudry va declinar fer l’estudi i li recomanà que ho fes ell mateix. Gaudry li va donar consells a Vidal sobre la preparació del fòssil, li va fer comentaris sobre l’anatomia i també suggeriments sobre la bibliografia a consultar. Segons Gómez y Alba (1997), si es comparen les cartes que envia Gaudry i les descripcions del treball d’en Vidal “comprovarem que, majoritàriament, és Gaudry qui parla”. Seguint els consells de Gaudry, Vidal va preparar el Paleobatrachus, que es trobava trencat per una fissura. Quan el va enganxar, a més, va descobrir part de les extremitats posteriors i el cap. També, segons Gómez y Alba (1997) “no seria estrany que, a pesar de la cura amb la que es va fer la neteja, potser es va perdre quelcom més que pedra”. La publicació d’aquesta granota (Vidal 1902) va tenir un gran ressò internacional i va resultar l’inici dels estudis científics dels fòssils de la Pedrera.

Els primers estudis dels peixos

Abans d’emprendre l’estudi de la granota, la tardor de l’any 1900, Vidal va enviar algunes fotografies de peixos trobats a la pedrera a l’especialista Dr. Sauvage. Aquest identificà un Microdon i un Leptolepis, semblant als que s’havien trobat a la pedrera de Solnhofen, per la qual cosa li proposà una edat del Juràssic superior (Kimmeridgià) per aquest jaciment. El mateix Sauvage va començar, l’any 1901, l’estudi dels peixos mitjançant les còpies en guix que li enviava en Vidal. Els treballs amb aquest tipus de material es feien molt difícils i, el setembre d’aquell mateix any, en Vidal li envià 13 originals per tren a Sauvage. Posteriorment, durant l’octubre i novembre, es repetirien els enviaments de peixos. A finals de novembre de 1901 Sauvage va acabar el seu treball amb la identificació de dos Lepidotus, un Caturus, un Microdon, un Propterus vidalii, un Leptolepis i dos Aethalion (vidali i gigas). Cal remarcar que els originals es varen retornar per ferrocarril l’abril de 1902. Segons Gómez y Alba (1997), la lectura del treball de Sauvage a la Real Acadèmia no es va fer el 1903, com indica la data de publicació, sinó el 1902 i la va fer Artur Bofill, ja que Vidal es trobava absent. Durant el període d’impressió de l’article Vidal li va fer arribar nous exemplars, entre els que es trobaven els tipus de Megalurus woodwardi, Undina leridae i Vidalia catalaunica, a més d’un Lepidotes i un Spirangium.

Descripció dels primers rèptils

El següent estudi de peixos de la Pedrera correspon a un article de Vidal de l’any 1915. En aquesta publicació, a més de continuar amb l’estudi dels peixos, va inaugurar el vessant herpetològica amb la descripció de dues noves espècies: Meyasaurus faurae i Alligatorium depereti. En aquest treballs es descriuen, també, dues noves espècies de peixos (Hybodus woodwardi i Megalurus sauvagei).
El cas de l’Alligatorium és ben curiós ja que és conegut que aquesta resta estava en possessió d’en Vidal des de l’any 1902. Per l’estudi d’aquest rèptil Vidal contactà amb l’especialista francès Dr. Depéret que en una primer carta, de l’any 1902, li va dir a Vidal que “el vostre animal Kimmédigià és un rincocèfal molt proper a Sauronodon incisivus del Kimmeridgià de Cerin, amb la mateixa forma del cap, sense dents, atenuada a la part del musell: les mateixes proporcions del tronc i dels membres”. Tot això es desprèn de l’observació de la rèplica en guix de l’exemplar. Per Deperét, les úniques diferències entre els dos espècimens eren la menor mida i una cua més curta. Amb aquestes dades Depéret proposava que es trobaven davant d’una nova espècie de Sauronodon.

Per poder avançar en l’estudi Vidal va separar el cap del tronc i va fer dues noves impressions, en guix, de les mandíbules, a més de noves fotografies que enviava a inicis de 1903. Amb aquest material Vidal adjuntà “si la falta de dents és un caràcter decisiu, us he de dir que he preparat amb molta cura la peça original i he vist que el maxil·lar superior disposa d’unes dents molt fines, de les quals se’n conserven tres, i es poden observar els alvèols d’altres dents.” Curiosament, la correspondència entre ambdós científics va acabar el 1906 i no es fins nou anys després que es publica, definitivament, aquesta nova espècie.