Un embolic que comença al Juràssic
Tant en el treball de l’any 1898 com en el de 1902, Vidal li proporciona, temptativament, una edat juràssica (Vidal, 1898), per després concretar la seva adscripció a l’estatge Kimmeridgià (fa entre 155 i 152 milions d’anys) un cop va fer els primers estudis científics sobre la flora fauna i litologia (Vidal, 1902). Per en Vidal, entre els fòssils i composició lítica de la Pedrera hi havia grans similituds amb els jaciments Juràssics de Cerin (França) i Solnhofen (Alemania), tot i que aquests darrers estaven considerats lleugerament més moderns, d’edat titoniana (fa entre 152 i 145 milions d’anys).
Aquesta proposta d’edat juràssica pel jaciment de la Pedrera es manté fins els anys 30 del segle XX. Dalloni (1930), Chevalier (1932) o Broili (1932) daten aquestes litogràfiques en el Juràssic superior. Chevalier fa esment a un descobriment d’en Faure i Sans, un vegetal identificat com Onychiopsis mantelli, una planta recuperada en jaciments del Cretaci inferior, però no ho té en compte alhora de revisar les datacions originals. Broili, que havia visitat la col·lecció de fòssils de la Pedrera al Museu de Geologia de Barcelona, durant el XIV Congreso Internacional de Geología de l’any 1926, porta a terme un estudi dels jaciments litogràfics de Cerin, Solnhofen i Rúbies i confirma una edat del Titonià pel jaciment català, principalment per consideracions sedimentològiques i estratigràfiques.
Els estudis micropaleontològics canvien l’edat
El primer canvi en relació amb l’edat del jaciment el fa Krusat (1966). En el seu treball fa esment a l’estudi micropalentològic amb ostracodes i foraminífers que li permeten dir que ens trobem en una edat compresa entre el Titonià superior fins el Barremià (de 132 a 124 milions d’anys), però no s’atreveix a avançar més en la precisió de l’edat. Pel que fa a la formació del jaciment, Krusat proposa que es van formar en unes llacunes molt properes a la costa. Per a ell, les plantes que hi apareixen van ser arrossegades pels aiguats i el mateix llac era el biòtop per peixos rèptils, crustacis i foraminífers. Possiblement, segons Krusat, tota l’àrea de dipòsit de sediments estava separada del mar obert, al nord, per una fina barrera que podria ser permeable a migracions de fauna marina.
A principis dels anys 70 encara hi ha dubtes sobre l’edat de la localitat i Delmas et al. (1971) i Via (1971) només reporten les edats ja proposades que oscil·len entre el Kimmeridgià i Barremià (entre 155 i 124 milions d’anys).
Un estudi en detall dels minúsculs crustacis (ostràcodes) preservats a les lloses litogràfiques permeten a Peybernès i Oertli (1972) fer una datació en el trànsit entre el Berriasià i el Valanginià (uns 140 milions d’anys). Un altre estudi dels ostràcodes afina la datació en Berriasià superior-Valanginià inferior (Brenner et al., 1974). Aquesta datació, ja acceptada plenament per Barale (1984), li permet proposar que aquest jaciment és pioner per l’aparició de les primeres angiospermes conegudes. Una altra pista que apuntava cap una edat similar va ser la identificació del gènere de planta Frenelopsis (Barale 1973), d’edat cretàcica, la qual cosa reforçava la proposta anterior.
Finalment, dos treballs a la dècada dels anys 90, proposen una nova datació. Ansorge (1993), en base a l’estudi d’insectes en femtes fossilitzades (copròlits) i Martín-Closas i López-Morón (1995), en base a l’estudi d’algues caròfites proposen una edat de Barremià (130-125 ma), que és la que té més àmplia acceptació actualment.